Crònica: UPC 24 - Centaures 19

No, aquest no era un bonic matí d'un dijous 27 de novembre de 2008 qualsevol. Feia fred, el cel estava tapat, i les possibilitats de que plogués NO eren proporcionals a que es presentés en Bryan Habana a jugar amb els Centaures, però tot i això, era impossible que ajornessin el partit.

Vam començar el partit puntualment a la una, aquest cop amb àrbitre, i amb la següent alineació:
Víctor, Borja, Biete, Willy, Edu Altissim, Àlex, Toni, Van Damme; Héctor, Yuri, Jaume, Tamudo, Albert, Paker, Jairo.
A la banqueta esperaven per jugar: Kike, Edgar, Chewacca, Emili i Youssef.

Començava el partit de manera realment interessant, disputadíssim i de bon principi ja es veia a venir que es decidiria per accions individuals o de fortuna. Els Centaures estàvem forts a la melée, i les touch no estaven gens malament. Per la seva part, la UPC aprofitava el pes de la seva davantera per endinsar-se al nostre camp, però gràcies a una bona defensa en línia, els hi va costar molt avançar metres. Tot i això, no vam poder arribar al descans amb un merescut empat, ja que la UPC es va avançar en el marcador a pocs minuts del descans, i van pujar dos punts més al marcador gràcies a la transformació. Ens anavem a la mitja part amb un 7 a 0 en contra, però amb els ànims d'haver plantat cara, i amb el convenciment que podiem guanyar.


La segona part, lluny de relaxar-nos, vam sortir com a la primera part, amb les piles posades, i amb les ganes (i les opcions) de guanyar. Si la ment no em juga una mala passada, va ser la UPC la primera en avançar-se al marcador la segona part, però tot i anar 12 punts avall, vam seguir intentant-ho. Sabíem que si continuàvem així, podríem anotar. Al cap i a la fi, les seves marques tampoc eren gràcies a un gran joc, sino que més aviat eren gràcies a individualitats, d'aquestes d'estar atents. I finalment, van arribar els primers punts, desprès d'una jugada de davanters, un maul a les 22 de la UPC, un amago del Víctor i es Toni per jugar cap a un cantó, i un servidor que es va despendre del maul per anotar la primera marca. El partit va seguir com des del principi, amb els dos equips deixant-ho tot a dins del camp, però la UPC va tornar a anotar, aquest cop, per partida doble, situant-se en 24 punts. Altres anys ens haguéssim enfonsat, però ahir vam oblidar aquest atribut nostre, vam seguir lluitant, vam seguir sofrint, i vam aconseguir redreçar la situació. Es Toni va fer dos assajos més, i vam situar el partit en un 24 a 19 a favor de la UPC. Llàstima que tan bon punt va xutar en Yuri, l'àrbitre (si, si, teníem àrbitre) va pitar el final del partit. Si bé no quedaven gaire forces (sobretot desprès del partit del dimarts, i el partidàs que portavem fent fins aleshores), el cor tirava molt, i molts vam sortir convençuts que amb 5 minuts més hauriem pogut acabar redreçant el marcador.


Finalment, derrota per 24 a 19, però victoria moral. Ningú va sortir dolgut amb el resultat, tothom s'ho va passar de puta mare, i el sentiment dels més veteranos era que havia estat el millor partit de la història dels Centaures.

Amb nom propi:

• Pilar de vuit: tot i que encara tenia malament el peu, va voler jugar, i ho va deixar tot en el camp. Va sortir molt sòlid a les melées, i en la resta del joc va ser constant, fent la feina bruta... i evitant que la gent marxés del tercer temps!!!!
  
• Es Toni: es Toni és gran. És el capità, és el primer en deixar-ho tot al camp, i ahir no va parar fins que l'arbitre no va xiular el final del partit. De tant concentrat que estava, no recordava ni que havia fet dues marques...
• Willy: en Willy... en Willy és en Willy... i si en Willy no xutés una pilota per partit, no seria en Willy! Però aquest cop, no va ser una reacció alergica a la pilota, ans al contrari, la va arribar a tocar amb les seves pròpies mans avans d'enviar-la ben lluny. Qualsevol altre jugador que hagués xutat com ho va fer ahir en Willy, hagués passat desaparcebut, però tractant-se d'en Willy, no podiem oblidar aquesta jugada.
• Xesco: tot i haver estat malalt els últims dies (amb grip i tot), va venir a animar-nos al camp, va fer unes quantes fotos amb la camara del Jairo, i desprès va donar-ho tot al tercer temps. Realment interessant el duel que va mantenir a Sant Hilaris amb l'altre línier de la UPC.
• Van Damme: un d'acord val més que mil paraules:

El tercer temps, no crec ni que calgui contar-lo. Una persona amb dos dits de front i en aquella sala amb 150 litros de birra, no crec que s'en recordi de res de lo que allí va passar... Potser més endavant faig la crònica del tercer temps!

Nota de l'editor-entrenador-delegat-centaure-jugador: aquesta crònica pot ser sotmesa a severs canvis en un futur prou immediat.

Posted in: Cròniques